Agradable visita de la Clàudia, com sempre!
Sortim al terrat i ens impressiona la quantitat d’ocells que de per tot venien i es concentraven sobre nosaltres, no sabem si es preparaven per la emigració a algun altre lloc. Va ser molt bonic!
Parlem a l’habitació. Vol saber què significa l’anell que porto. L’hi explico breument que és el signe que fa molts anys vaig fer de compromís i de servei a la família i a tothom que fes feliç amb la meva opció.
Gràcies Clàudia.
dimarts, 11 de desembre del 2007
dijous, 6 de desembre del 2007
27 de novembre: OCUPEM EL TEMPS
A l'Encarnació li agrada molt el teatre. En va fer 2 anys abans de la guerra, amb uns 12 anys. Anva a les monjes, i als caps de setmana feien moltes sortides a les muntanyes i feien també diverses obres com : "l'hostal de la Glòria", "collaret de la reina". Les obres les feien només les noies, no hi havia grups mixtes com ara. Ho feien a un centre cultural i varies vegades a l'any. Assejaven als diumenges. A l'Encarnació li ha agradat molt fer-ho i li agradaven molt els personatjes que feia. A l'obra "els misteris de l'hostal"va disfrutar molt, ja que feia un paper molt fort, i el recorda molt bonic. Però topem amb temps de guerra i ho para tot. Les monjes van marxar, la gent que portava el teatre també.
L'any 48 al anar a fer classes a un casal, va engegar una secció de teatre. Va disfrutar moltíssim portant el grup. Feien classes durant la setmana i als caps de setmana equip de futbol, obres o acampades. A la postguerra la gent feia i hi havia molt poques activitats, i per això el casal va ser un gran èxit. A la gent li convenia treballar, els carrers estaven morts, i això va anar bé pels joves que no tenien res a fer. Feien unes acampades magnífiques: a Montserrat, Blanes, etc. Les feien durant una setmana, per donar vida a aquesta joventut que sortien de la guerra, ja que eren encara nens i els obria camí a altres activitats. Li és un record molt maravellós. Els equipatjes que duien eren ben simples: xiruques ( no són com les d'ara), pantalons i jaquetes gruixudes i mantes per dormir. No hi havia el material que hi ha ara. Planejaven molt bés les activitats que volien fer. I ademès ajudava a respectar la natura. Cuinaven fent foc amb pedres, i a un racó reservat del bosc feien les necessitats. Degut als pocs recursos, per fer la taula per menjar feien un forat a terra per posar les cames i hi seien i la forma que quedava al terra era per usar de taula. Per l'Encarnació la natura és com un llibre obert, li agrada moltíssim.
La vida era molt senzilla, amb poca cosa es vivia, no necessitaven grans coses. Els joves del casal es van fer grans i el van deixar.
L'Encarnació també va fer la primera escola d'estiu a Manresa. El casal estava al carrer d'Urgell, el qual van haver d'encimentar i enrajolar. Les colònies es feien durant 15 dies a l'agost, de 6 a 8 de la tarda. Anaven un dia al congost i un altre a la Bellavista., ja que els nens petits que anaven no es movien mai. Menys quan plovia, que es quedaven mirant una pel·lícula. Se'ls enduien a berenar, tots agafats d'una corda. Els monitors k hi havia eren estudiants que venien a ajudar. Això va ser una gran millora pel barri. Jugaven molt, a pilota, a corda.. i les caminades que feien també eren bones per conèixer la natura: estudiaven les fulles que trobaven pel camí, tiraven pedres al riu, etc. Això per l'Encarnació era un servei però també un plaer!
Li agradava llegir moltíssim, llegir, caminar per la muntanya. Apart dels campaments hi ha anat moltíssims cops l'Encarnació a la muntanya, amb els seus germans, amb motxilles i tendes d'acampar. Li agrada més la muntanya que el mar; el mar li agrada, però contemplar-lo i l'admira, però no sap nedar. Es banyaven al riu, però mai ha après a nadar.
L'Encarnació compara la gent que va sola, al seu aire, amb les pedres del riu cantelludes quan es desprenen, mica en mica es fressen les unes amb les altres i es van polint. El mateix passa amb les persones, la convivència entre els uns i altres va polint a les persones.
L'Encarnació sempre ha estat molt feliç treballant, però la guerra li va crear un retràs amb els estudis. Com que li agraden molt els infants es va dedicar a la puricultura, que és el cultiu dels nens, dins del camp de la infermeria; és l'alimentació, cura, manera de tractar als nens. Estudia molt el tracte: la música és extraordinàriament important pels nens, i per això se n'ha fet tips de cantar cançons a nens.
Afirma que les persones que no han estat mai estimades no saben estimar. no s'han desarrollat bé. Al nostre món, la falta d'amor és mol grossa. Somnnia amb agafar els dolents i estimar-los i treure el bó dins d'ells.
Es juvila l'any 83, i es l'impulsora de la llar d'ampans. Uns pares en van fundar una escola, i després tallers. Ella veia nens així des del consultori, i li feia també molt mal les reaccions dels pares al veure que esperaven nens així. I des d'aquest moment va saber que s'hi volia dedicar.Molt temps va fer de monitora a la llar d'ampans. Als vespres hi anava a fer el sopar i feia convivència amb ells. Ara actualment ja hi ha 26 llars a la comarca. Una llar per a les persones que no són autosuficients, ni capaços de ser-ho.
L'Encarnació sempre ha tingut un compromís amb la seva família i un compromís amb el món, i si ella hagués format una famíla hauria de renunciar a moltes coses. Ella és lliure com un ocell (li encanta la seva llibertat i felicitat) i per això es compromet amb el món, a ajudar a la gent.
Sempre ha portat tota l'ajuda que ha fet falta a casa. Neixen els nevots, als que estima molt, i la fan molt feliç. Com que ha fet sempre tot el que ha pogut, té una vellesa de pau i tranquilitat absoluta. Com a persona humana s'ha equibocat cops, però ara ja està fet, no n'ha sabut més. Però quan en fa el balanç sempre pensa que ha valgut la pena.
RESPOSTA ENCARNACIÓ
Ens trobem amb la Clàudia. La joventut és una joia!!! Estàn plens d'exàmens, però estic segura que se'n surt prou bé. Vol que parlem de les meves diversions de jove. El teatre, on vaig gaudir mol, però sobretot l'hi parlo del meuamor per la natura. M'encanta la immensitat del mar, peró m'apasiona la muntanya: caminades, acampades, fer cims força alts amb els meus germans i amb moltes colles de bons amics. S'ha fet tard. Gràcies Clàudia. Encarnació.
L'any 48 al anar a fer classes a un casal, va engegar una secció de teatre. Va disfrutar moltíssim portant el grup. Feien classes durant la setmana i als caps de setmana equip de futbol, obres o acampades. A la postguerra la gent feia i hi havia molt poques activitats, i per això el casal va ser un gran èxit. A la gent li convenia treballar, els carrers estaven morts, i això va anar bé pels joves que no tenien res a fer. Feien unes acampades magnífiques: a Montserrat, Blanes, etc. Les feien durant una setmana, per donar vida a aquesta joventut que sortien de la guerra, ja que eren encara nens i els obria camí a altres activitats. Li és un record molt maravellós. Els equipatjes que duien eren ben simples: xiruques ( no són com les d'ara), pantalons i jaquetes gruixudes i mantes per dormir. No hi havia el material que hi ha ara. Planejaven molt bés les activitats que volien fer. I ademès ajudava a respectar la natura. Cuinaven fent foc amb pedres, i a un racó reservat del bosc feien les necessitats. Degut als pocs recursos, per fer la taula per menjar feien un forat a terra per posar les cames i hi seien i la forma que quedava al terra era per usar de taula. Per l'Encarnació la natura és com un llibre obert, li agrada moltíssim.
La vida era molt senzilla, amb poca cosa es vivia, no necessitaven grans coses. Els joves del casal es van fer grans i el van deixar.
L'Encarnació també va fer la primera escola d'estiu a Manresa. El casal estava al carrer d'Urgell, el qual van haver d'encimentar i enrajolar. Les colònies es feien durant 15 dies a l'agost, de 6 a 8 de la tarda. Anaven un dia al congost i un altre a la Bellavista., ja que els nens petits que anaven no es movien mai. Menys quan plovia, que es quedaven mirant una pel·lícula. Se'ls enduien a berenar, tots agafats d'una corda. Els monitors k hi havia eren estudiants que venien a ajudar. Això va ser una gran millora pel barri. Jugaven molt, a pilota, a corda.. i les caminades que feien també eren bones per conèixer la natura: estudiaven les fulles que trobaven pel camí, tiraven pedres al riu, etc. Això per l'Encarnació era un servei però també un plaer!
Li agradava llegir moltíssim, llegir, caminar per la muntanya. Apart dels campaments hi ha anat moltíssims cops l'Encarnació a la muntanya, amb els seus germans, amb motxilles i tendes d'acampar. Li agrada més la muntanya que el mar; el mar li agrada, però contemplar-lo i l'admira, però no sap nedar. Es banyaven al riu, però mai ha après a nadar.
L'Encarnació compara la gent que va sola, al seu aire, amb les pedres del riu cantelludes quan es desprenen, mica en mica es fressen les unes amb les altres i es van polint. El mateix passa amb les persones, la convivència entre els uns i altres va polint a les persones.
L'Encarnació sempre ha estat molt feliç treballant, però la guerra li va crear un retràs amb els estudis. Com que li agraden molt els infants es va dedicar a la puricultura, que és el cultiu dels nens, dins del camp de la infermeria; és l'alimentació, cura, manera de tractar als nens. Estudia molt el tracte: la música és extraordinàriament important pels nens, i per això se n'ha fet tips de cantar cançons a nens.
Afirma que les persones que no han estat mai estimades no saben estimar. no s'han desarrollat bé. Al nostre món, la falta d'amor és mol grossa. Somnnia amb agafar els dolents i estimar-los i treure el bó dins d'ells.
Es juvila l'any 83, i es l'impulsora de la llar d'ampans. Uns pares en van fundar una escola, i després tallers. Ella veia nens així des del consultori, i li feia també molt mal les reaccions dels pares al veure que esperaven nens així. I des d'aquest moment va saber que s'hi volia dedicar.Molt temps va fer de monitora a la llar d'ampans. Als vespres hi anava a fer el sopar i feia convivència amb ells. Ara actualment ja hi ha 26 llars a la comarca. Una llar per a les persones que no són autosuficients, ni capaços de ser-ho.
L'Encarnació sempre ha tingut un compromís amb la seva família i un compromís amb el món, i si ella hagués format una famíla hauria de renunciar a moltes coses. Ella és lliure com un ocell (li encanta la seva llibertat i felicitat) i per això es compromet amb el món, a ajudar a la gent.
Sempre ha portat tota l'ajuda que ha fet falta a casa. Neixen els nevots, als que estima molt, i la fan molt feliç. Com que ha fet sempre tot el que ha pogut, té una vellesa de pau i tranquilitat absoluta. Com a persona humana s'ha equibocat cops, però ara ja està fet, no n'ha sabut més. Però quan en fa el balanç sempre pensa que ha valgut la pena.
RESPOSTA ENCARNACIÓ
Ens trobem amb la Clàudia. La joventut és una joia!!! Estàn plens d'exàmens, però estic segura que se'n surt prou bé. Vol que parlem de les meves diversions de jove. El teatre, on vaig gaudir mol, però sobretot l'hi parlo del meuamor per la natura. M'encanta la immensitat del mar, peró m'apasiona la muntanya: caminades, acampades, fer cims força alts amb els meus germans i amb moltes colles de bons amics. S'ha fet tard. Gràcies Clàudia. Encarnació.
Dimarts 20 de novembre
Avui tampoc he anat a la residència, ja que son les festes de Sta. Cecília i a la residència fan moltes activitats! L'Encarnació estarà ocupada.
13 de novembre
Avui he tingut l'oportunitat de tocar el piano de la residència! Ha sigut molt bonic! A mesura que anava tocant les altres àvies s'anaven acostant a escoltar!
Seguidament hem continuat parlant de la vida de l'Encarnació:
Repetim que la seva adolescència va ser frustrada i wue va haver de madurar massa ràpid. Màxima responsabilitat. Els tres anys de guerra vanser anys perduts. Però no sent angoixa, ja que per això va fer lligams molt forts amb els seus germans, que del contrari, pudé hauriasigut més de l'exterior. Tenia amics, si, però les limitacions eren molt grans, era un temps molt limitat. Es vivia intranquil, amb inseguretat de com acabarà tot. Sempre amb l'interrogant de com seguir endevant, un esforç permanent.
Acabada la guerra ja va entrar a adulta, continuament estudiant i amb empentes.
L'Encarnació anava a cosir als matins i a estudiar a les tardes. Els germanes van anar a l'institut, i van créixer i van entrar al món de la tècnica i l'electrònica fent un taller, el qual va fer-los feliç.
Ella va acabar puricultura i entra a treballar d'infermera al consultori del doctor Selga als 27/28 anys. I van anar continuant. I tot això amb la presència limitada de la mare, a la que havien d'atendre, acompanyar.
Tot això va ser molt dur realment, fer camí a la vida per arribar fins a on podies. Però també és pau i goig pensar en tot el que van poder dur a terme i això.. és realment enriquidor.
Una frase que li agrada molt a l'Encarnació és la de: has omplert els anys de vida o la vida d'anys?
Recorda haver viscut la vida amb molta pau i haver sigut molt feliç: en familia, treballant a llocs on ha fet serveis. Són tot records bons, i és el que fa estimar de veritat.
RESPOSTA ENCARNACIÓ:
Ens retrobem amb la Clàudia. Com sempre centrada i bonica. La presento a la Mª Cinta, directora de la coral de la casa, i ja la tenim assentada al piano de la sala. L'hem escoltat amb tota l'atenció possible. Que bonic! Ens ha tocat sense solfa tres peces magnífiques d'una película a la que no recordo el nom. És curiós, a mesura que anava sonant la música s'obrien les portes de les llars de cadascú i tothom a la sala a gaudir de la festa. Felicitats Clàudia! Ha sigut un èxit.
Després hem parlat una bona estona. Gràcies. Encarnació.
Seguidament hem continuat parlant de la vida de l'Encarnació:
Repetim que la seva adolescència va ser frustrada i wue va haver de madurar massa ràpid. Màxima responsabilitat. Els tres anys de guerra vanser anys perduts. Però no sent angoixa, ja que per això va fer lligams molt forts amb els seus germans, que del contrari, pudé hauriasigut més de l'exterior. Tenia amics, si, però les limitacions eren molt grans, era un temps molt limitat. Es vivia intranquil, amb inseguretat de com acabarà tot. Sempre amb l'interrogant de com seguir endevant, un esforç permanent.
Acabada la guerra ja va entrar a adulta, continuament estudiant i amb empentes.
L'Encarnació anava a cosir als matins i a estudiar a les tardes. Els germanes van anar a l'institut, i van créixer i van entrar al món de la tècnica i l'electrònica fent un taller, el qual va fer-los feliç.
Ella va acabar puricultura i entra a treballar d'infermera al consultori del doctor Selga als 27/28 anys. I van anar continuant. I tot això amb la presència limitada de la mare, a la que havien d'atendre, acompanyar.
Tot això va ser molt dur realment, fer camí a la vida per arribar fins a on podies. Però també és pau i goig pensar en tot el que van poder dur a terme i això.. és realment enriquidor.
Una frase que li agrada molt a l'Encarnació és la de: has omplert els anys de vida o la vida d'anys?
Recorda haver viscut la vida amb molta pau i haver sigut molt feliç: en familia, treballant a llocs on ha fet serveis. Són tot records bons, i és el que fa estimar de veritat.
RESPOSTA ENCARNACIÓ:
Ens retrobem amb la Clàudia. Com sempre centrada i bonica. La presento a la Mª Cinta, directora de la coral de la casa, i ja la tenim assentada al piano de la sala. L'hem escoltat amb tota l'atenció possible. Que bonic! Ens ha tocat sense solfa tres peces magnífiques d'una película a la que no recordo el nom. És curiós, a mesura que anava sonant la música s'obrien les portes de les llars de cadascú i tothom a la sala a gaudir de la festa. Felicitats Clàudia! Ha sigut un èxit.
Després hem parlat una bona estona. Gràcies. Encarnació.
30 d'octubre i 6 de novembre
L'Encarnació està malalta i no he assistit a la residència. Recupera't Encarnació!
23 d'octubre
Avui la visita amb l'Encarnació ha sigut curta, ja que estic plena d'exàmens i he de marxar ràpid. Hem continuat amb el tema de la setmana passada:
Els recursos en aquella època eren pocs, s'havien d'espavilar a buscar-los. La natura dóna moltes matèries primeres, però passen desaparcebudes. Per exemple, recorda amb molt amor les barrejes de colors per aconseguir-ne de nous. Ara en canvi es pot comprar tot fet, i abans s'aprofitaven els recursos.
Treien sucs dels productes com les flors. En feien colònia amb aigua de roses.
Amb la guerra es va menjar molt malament. Hi havia escassetat de tot: pa sense qualitat, oli gairebé ni n'hi havia, de pasta igual... No era com ara que hi ha mil productes prefabricats, i havien de servir-se amb fruits naturals. La fruita era el principal aliment. No hi havia ampolles de llet, llavors les families que tenien vaques passaven casa per casa a vendre-la ( llet i també mató). Sempre aprofitant els recursos que dóna la naturalesa. Anaven a pescar al riu, i passaven bones estones. Les calefaccions que hi havia a les cases eren estufes, que funcionaven amb serradures, llenya o carbó. L'estufa estava envoltada d'una mena de gàbia, perquè els petits no es cremessin i també per assecar la roba.
Els materials d'escola: tenien tots una mena d'estoig on guardaven una caixa de colors, goma i llapis. I a l'escola despreés passaven els deures a net amb tinta. A l'escola els pupitres eren de dos en dos, i al mig hi havia una mena de forat, que era on hi havia la tinta, on sucaven la pluma. La tinta xina era la que usaven pels títols ja que era més rellevant. Tenien unes llibretes petites, i les altres que eren en net. Les assignatures que feien són com les d'ara, més història sagrada. També va anar a catequesi, i va fer la comunió amb 7 anys, ja que a aquella època, un cop a casa se sabia el Pare nostre, l'ave Maria i els mandaments, ja podies fer la comunió. El Pare nostre li agrada a l'Encarnació, ja que ens uneix a tots, i a casa seva el practicaven perquè s'estimaven i s'ajudaven molt.
RESPOSTA ENCARNACIÓ:
Ha vingut la Claudia! Ahir complia anys! Felicitats!Ens hem fet una gran abraçada. L'hi desitjo que sigui molt feliç, s'ho mereix!És una gran persona. Va molt enfeinada però segura d'ella mateixa.L'he vist una mica trista. El noi que ha tingut l'accident amb moto, tan greu, era de la seva colla. És tant trist veure sofrir la joventut tant sovint pels accidents!Hem parlat dels costums del meu temps, dels recursos sobretot naturals que ens servien, dels estudis, dels materials, dels aliments i així se'ns ha fet tard.Gràcies Claudia.Encarnació.
Els recursos en aquella època eren pocs, s'havien d'espavilar a buscar-los. La natura dóna moltes matèries primeres, però passen desaparcebudes. Per exemple, recorda amb molt amor les barrejes de colors per aconseguir-ne de nous. Ara en canvi es pot comprar tot fet, i abans s'aprofitaven els recursos.
Treien sucs dels productes com les flors. En feien colònia amb aigua de roses.
Amb la guerra es va menjar molt malament. Hi havia escassetat de tot: pa sense qualitat, oli gairebé ni n'hi havia, de pasta igual... No era com ara que hi ha mil productes prefabricats, i havien de servir-se amb fruits naturals. La fruita era el principal aliment. No hi havia ampolles de llet, llavors les families que tenien vaques passaven casa per casa a vendre-la ( llet i també mató). Sempre aprofitant els recursos que dóna la naturalesa. Anaven a pescar al riu, i passaven bones estones. Les calefaccions que hi havia a les cases eren estufes, que funcionaven amb serradures, llenya o carbó. L'estufa estava envoltada d'una mena de gàbia, perquè els petits no es cremessin i també per assecar la roba.
Els materials d'escola: tenien tots una mena d'estoig on guardaven una caixa de colors, goma i llapis. I a l'escola despreés passaven els deures a net amb tinta. A l'escola els pupitres eren de dos en dos, i al mig hi havia una mena de forat, que era on hi havia la tinta, on sucaven la pluma. La tinta xina era la que usaven pels títols ja que era més rellevant. Tenien unes llibretes petites, i les altres que eren en net. Les assignatures que feien són com les d'ara, més història sagrada. També va anar a catequesi, i va fer la comunió amb 7 anys, ja que a aquella època, un cop a casa se sabia el Pare nostre, l'ave Maria i els mandaments, ja podies fer la comunió. El Pare nostre li agrada a l'Encarnació, ja que ens uneix a tots, i a casa seva el practicaven perquè s'estimaven i s'ajudaven molt.
RESPOSTA ENCARNACIÓ:
Ha vingut la Claudia! Ahir complia anys! Felicitats!Ens hem fet una gran abraçada. L'hi desitjo que sigui molt feliç, s'ho mereix!És una gran persona. Va molt enfeinada però segura d'ella mateixa.L'he vist una mica trista. El noi que ha tingut l'accident amb moto, tan greu, era de la seva colla. És tant trist veure sofrir la joventut tant sovint pels accidents!Hem parlat dels costums del meu temps, dels recursos sobretot naturals que ens servien, dels estudis, dels materials, dels aliments i així se'ns ha fet tard.Gràcies Claudia.Encarnació.
dimarts 16 d'octubre
L'Enncarnació tan maca i tan dolça com sempre, demana per mi i pels meus exàmens i feina.
Avui hem parlat de la seva adolescència, la qual va ser una adolescència traumatitzada. Als 15 anys encara era una nena quan va morir el seu pare. Ells els de casa jugaven molt sempre, amb els germans, van jugar fins molt grans. Però amb la mort del pare i l'inici de la guerra les coses van canviar. Això ho va dur tot a un trasbals i a un canvi de domicili sense el cap de familia. Van rebre molta ajuda de l'avi matern, molt ferm, fort i valent. També els va ajudar una tieta.
Llavors la mare es va posar malalta, emiplègica, i va haver d'estar sis mesos allitada, i en aquells temps no es feia recuperacions, com ara., i la medicina era mol atrassada.
Tots aquests fets van fer que l'Encarnació passés de ser una nena petita feliç a ser la gran dels germans, i la responsable d'ells. Treballaven, estudiaven, i jugaven, sempre els germans junts, van haver de fer pinya entre ells, enlloc de tenir les típiques colles d'amics d'aquesta edat. Fou una adolescència traumatitzada per l'Encarnació, però la va passar amb calma. Vivien en calma i anven tirant.
Van fer feines suplementàries per ajudar a casa. L'havien de controlar molt l'economia, gastar lo just, i tenir suficient primer pels aliments, i mai deixar d'estudiar. Tot això amb 16 anys és una gran responsabilitat.
L'Encarnació hi va passar malament, però la estimulava a seguir endevant el saber que ajudava als seus germans.
I van anar creixent, i amb 19 anys tenia noves il·lusions, algun noi que li agradava, nova gent que coneixia.. però tot li portava a veure que la seva vida havia de seguir el camí de no deixar mai la família, la seva colla.
Els germans tots van estudiar i treballar, es van anar espavilant. I això els feia molta il·lusió, com per exemple, degut als recursos, la primera bicicleta que van tenir a casa va ser feta per ells, amb xatarra i la van pintar; o com una ràdio que també van muntar ells, era com un miràcle. S'espavilaven sols, ja que el seu pare els va preparar molt bé per la vida.
Passen els anys. El primer germà es casa. Van anar a viure a manresa, ja que el desplaçament pels estudis era complicat. Més tard es van casar els altres dos germans, però ella no ho va fer mai, ja que afirma que ells tenia un compromís social, i havia de treballar.
Va estudiar puricultura i va entrar a treballar amb el doctor Selga.
L'Encarnació té un seguit de valors, ja que s'estima molt al seu país, però tampoc n'és fanàtica:
1- família
2-ciutat
3-país
4- tot el món
És persona de fe, però no es tanca enlloc, i el model a seguir, segueix les patjades del seu pare. El que la fa feliç és ajudar a algú, i si pot fer algo per ell i que sigui feliç, ella encara ho és més. Això és la seva pau. Té el camí traçat i el segueix voluntàriament. És concient que ha renunciat a moltes coses, ha renunciat a la maternitat. Però ho ha sentit de manera esperitual (les circunstàncies de la seva vida fan que una persona segueixi un camí o altre. La guerra va fer molt mal, el mal de tots els mals. I aquest trauma els ha concidionat a tots. Hauria fet un altre camí si no fos per les cirsunstàncies? no se sap..) Però ella així és feliç.
ENCARNACIÓ RESPON:
Trobada amb la Clàudia. Ha vingut somrient i bonica com sempre. Porta un conjunt que la fa fer ser guapa.Avui hem avançat en el camí de la meva vida. Ha tocat parlar d’una adolescència frustrada per la guerra. No se si ha valgut gaire la pena. Fa molta tristor. He procurat perquè així ha sigut, fer-la amb tanta pau com l’he viscuda. No és massa fàcil! La Clàudia m’escoltava amb respecte. Gràcies. Encarnació
Avui hem parlat de la seva adolescència, la qual va ser una adolescència traumatitzada. Als 15 anys encara era una nena quan va morir el seu pare. Ells els de casa jugaven molt sempre, amb els germans, van jugar fins molt grans. Però amb la mort del pare i l'inici de la guerra les coses van canviar. Això ho va dur tot a un trasbals i a un canvi de domicili sense el cap de familia. Van rebre molta ajuda de l'avi matern, molt ferm, fort i valent. També els va ajudar una tieta.
Llavors la mare es va posar malalta, emiplègica, i va haver d'estar sis mesos allitada, i en aquells temps no es feia recuperacions, com ara., i la medicina era mol atrassada.
Tots aquests fets van fer que l'Encarnació passés de ser una nena petita feliç a ser la gran dels germans, i la responsable d'ells. Treballaven, estudiaven, i jugaven, sempre els germans junts, van haver de fer pinya entre ells, enlloc de tenir les típiques colles d'amics d'aquesta edat. Fou una adolescència traumatitzada per l'Encarnació, però la va passar amb calma. Vivien en calma i anven tirant.
Van fer feines suplementàries per ajudar a casa. L'havien de controlar molt l'economia, gastar lo just, i tenir suficient primer pels aliments, i mai deixar d'estudiar. Tot això amb 16 anys és una gran responsabilitat.
L'Encarnació hi va passar malament, però la estimulava a seguir endevant el saber que ajudava als seus germans.
I van anar creixent, i amb 19 anys tenia noves il·lusions, algun noi que li agradava, nova gent que coneixia.. però tot li portava a veure que la seva vida havia de seguir el camí de no deixar mai la família, la seva colla.
Els germans tots van estudiar i treballar, es van anar espavilant. I això els feia molta il·lusió, com per exemple, degut als recursos, la primera bicicleta que van tenir a casa va ser feta per ells, amb xatarra i la van pintar; o com una ràdio que també van muntar ells, era com un miràcle. S'espavilaven sols, ja que el seu pare els va preparar molt bé per la vida.
Passen els anys. El primer germà es casa. Van anar a viure a manresa, ja que el desplaçament pels estudis era complicat. Més tard es van casar els altres dos germans, però ella no ho va fer mai, ja que afirma que ells tenia un compromís social, i havia de treballar.
Va estudiar puricultura i va entrar a treballar amb el doctor Selga.
L'Encarnació té un seguit de valors, ja que s'estima molt al seu país, però tampoc n'és fanàtica:
1- família
2-ciutat
3-país
4- tot el món
És persona de fe, però no es tanca enlloc, i el model a seguir, segueix les patjades del seu pare. El que la fa feliç és ajudar a algú, i si pot fer algo per ell i que sigui feliç, ella encara ho és més. Això és la seva pau. Té el camí traçat i el segueix voluntàriament. És concient que ha renunciat a moltes coses, ha renunciat a la maternitat. Però ho ha sentit de manera esperitual (les circunstàncies de la seva vida fan que una persona segueixi un camí o altre. La guerra va fer molt mal, el mal de tots els mals. I aquest trauma els ha concidionat a tots. Hauria fet un altre camí si no fos per les cirsunstàncies? no se sap..) Però ella així és feliç.
ENCARNACIÓ RESPON:
Trobada amb la Clàudia. Ha vingut somrient i bonica com sempre. Porta un conjunt que la fa fer ser guapa.Avui hem avançat en el camí de la meva vida. Ha tocat parlar d’una adolescència frustrada per la guerra. No se si ha valgut gaire la pena. Fa molta tristor. He procurat perquè així ha sigut, fer-la amb tanta pau com l’he viscuda. No és massa fàcil! La Clàudia m’escoltava amb respecte. Gràcies. Encarnació
dimecres, 17 d’octubre del 2007
Dimarts 9 d’octubre
Ha vingut la Clàudia! Ja ha passat la grip! Eixerida i simpàtica com sempre. Ha proposat parlar de la meva infància. Penso que potser m’he passat un xic! La recordo tant feliç que encara hem fa feliç parlar-ne. Han passat molts anys però encara hem fa feliç parlar-ne. Si, hem fa feliç, perdoneu la cantarella.
Gràcies Clàudia per compartir juntes aquesta estona.
Hem plau molt felicitar i saludar els teus pares per ajudar-te a ser com ets, gràcies! Encarnació
Ha vingut la Clàudia! Ja ha passat la grip! Eixerida i simpàtica com sempre. Ha proposat parlar de la meva infància. Penso que potser m’he passat un xic! La recordo tant feliç que encara hem fa feliç parlar-ne. Han passat molts anys però encara hem fa feliç parlar-ne. Si, hem fa feliç, perdoneu la cantarella.
Gràcies Clàudia per compartir juntes aquesta estona.
Hem plau molt felicitar i saludar els teus pares per ajudar-te a ser com ets, gràcies! Encarnació
diumenge, 14 d’octubre del 2007
SEGONA TROBADA AMB L'ENCARNACIÓ
Aquest dimarts passat va ser la segona trobada amb l'Encarnació. dia 9, ja que la setmana passada vaig estar malalta i no ens vam poder veure.
Aquest dia vam estar parlant tota l'estona de la seva infantesa:
L'Encarnació Camps va neixer a Cardona al sis de setembre de 1920. Era la gran de quatre germans, els demès eren nois. Amb el germà que va neixer després d'ella es porten tres anys, i és el Domènec. Amb el següent es porten nou anys i és el Ramon, i amb el petit tretze, i es el Joan. Els pares son en Dídac i la Rosa.
L'Encarnació recorda la seva infantesa molt feliç, i la convivència amb cada un dels germans també, n'està molt contenta.
A casa seva les festes com el tió, els reis... eren festes extraòrdinaries. el pare les feia amb moltíssima il·lusió: els fanalets, les llums als balcons, les sortides al bosc per anar a buscar molsa, per el pessebre que tothom anava a veure. Usaven el timó com si fos una alzina en petit, i era l'arbre del pessebre.
Cal recordar que a l'any 23 van anar a viure a Navarcles, ja que el seu pare es dedicava a la construccií, i degut al rebumbori de les mines van marxar.I a Navarcles, per arribar a l'escola tenien mitja hora a peu. El seu dia a dia era molt alegre, les caminades fins a l'escola li recorden ala sèrie "la casa de la pradera". Dinaven a l'escola i tornaven. Té el record maravellós de les vesprades, i de jugar amb tot: jugaven fins i tot amb el bacallà, el pare el tallava a trossos i els posava un a un asobre la taula, i jugaven que era un trencaclosques. També jugaven molt amb el gronxador que hi havia a la galeria, on hi anaven tots. Era una mena de plataforma, i amb una corda es gronxaven. També jugaven molt a fires. Es feien les balançes amb una massa de fang i amb un pal i cartró. Els jocs eren fets a casa, els pare els ensenyava molt de l'ús del cartró, i en feien figures i cases pel pessebre. Jugaven molt a pilota, i ella sempre acabava amb les mitjes estripades i amb pedaços cosits ja que feia de portera.
Un dels records més importants i impressionants, fou als nou anys, que la seva mare estava embrassada, el seu pare la va portar a Barcelona. Van marxar divendres a la tarda i van tornar diumenge al matí. Ho recorda amb molt amor, la convivència amb el seu pare. I com que li va dir que anés amb compte de no perdre's, ja que Barcelona era molt gran i no s'ho coneixia, no es va deixar anar de la mà del seu pare en tot el dia.
L'Encarnació no troba a faltar els jocs d'ara, sinó que ara encara disfruta amb els jocs d'abans. Creu que ara els nens petitstenen molt individualisme, i li dol que els nens no disfrutin amb el joc. Abans els jocs sortia d'ells la manera de fer-los, la col·laboració amb grup.
Els esmorzars a casa eren: un plat de sopes i llet, i a les deu del matí pa amb xocolata; en canvi ara li fan pena els nens que van cap a l'escola corrent amb el donuts a la mà.
El resum que ens fa l'Encarnació de la seva infantesa és que va ser molt feliç, molt amor entre els pares i entre germans també. Les coses i dies més importants van ser: el joc, i tots els que feien, la convivència, les sortides, els nadals i les festes majors. Deu als seus pares i als seus germans la convivència de casa i el compartir.
Aquest dia vam estar parlant tota l'estona de la seva infantesa:
L'Encarnació Camps va neixer a Cardona al sis de setembre de 1920. Era la gran de quatre germans, els demès eren nois. Amb el germà que va neixer després d'ella es porten tres anys, i és el Domènec. Amb el següent es porten nou anys i és el Ramon, i amb el petit tretze, i es el Joan. Els pares son en Dídac i la Rosa.
L'Encarnació recorda la seva infantesa molt feliç, i la convivència amb cada un dels germans també, n'està molt contenta.
A casa seva les festes com el tió, els reis... eren festes extraòrdinaries. el pare les feia amb moltíssima il·lusió: els fanalets, les llums als balcons, les sortides al bosc per anar a buscar molsa, per el pessebre que tothom anava a veure. Usaven el timó com si fos una alzina en petit, i era l'arbre del pessebre.
Cal recordar que a l'any 23 van anar a viure a Navarcles, ja que el seu pare es dedicava a la construccií, i degut al rebumbori de les mines van marxar.I a Navarcles, per arribar a l'escola tenien mitja hora a peu. El seu dia a dia era molt alegre, les caminades fins a l'escola li recorden ala sèrie "la casa de la pradera". Dinaven a l'escola i tornaven. Té el record maravellós de les vesprades, i de jugar amb tot: jugaven fins i tot amb el bacallà, el pare el tallava a trossos i els posava un a un asobre la taula, i jugaven que era un trencaclosques. També jugaven molt amb el gronxador que hi havia a la galeria, on hi anaven tots. Era una mena de plataforma, i amb una corda es gronxaven. També jugaven molt a fires. Es feien les balançes amb una massa de fang i amb un pal i cartró. Els jocs eren fets a casa, els pare els ensenyava molt de l'ús del cartró, i en feien figures i cases pel pessebre. Jugaven molt a pilota, i ella sempre acabava amb les mitjes estripades i amb pedaços cosits ja que feia de portera.
Un dels records més importants i impressionants, fou als nou anys, que la seva mare estava embrassada, el seu pare la va portar a Barcelona. Van marxar divendres a la tarda i van tornar diumenge al matí. Ho recorda amb molt amor, la convivència amb el seu pare. I com que li va dir que anés amb compte de no perdre's, ja que Barcelona era molt gran i no s'ho coneixia, no es va deixar anar de la mà del seu pare en tot el dia.
L'Encarnació no troba a faltar els jocs d'ara, sinó que ara encara disfruta amb els jocs d'abans. Creu que ara els nens petitstenen molt individualisme, i li dol que els nens no disfrutin amb el joc. Abans els jocs sortia d'ells la manera de fer-los, la col·laboració amb grup.
Els esmorzars a casa eren: un plat de sopes i llet, i a les deu del matí pa amb xocolata; en canvi ara li fan pena els nens que van cap a l'escola corrent amb el donuts a la mà.
El resum que ens fa l'Encarnació de la seva infantesa és que va ser molt feliç, molt amor entre els pares i entre germans també. Les coses i dies més importants van ser: el joc, i tots els que feien, la convivència, les sortides, els nadals i les festes majors. Deu als seus pares i als seus germans la convivència de casa i el compartir.
dijous, 4 d’octubre del 2007
Encarnació al seu bloc...
" Avui no vé la Clàudia! Està molt engripada! He estat contenta que avisesis, gràcies! Per aquesta malaltia, estimada clàudia no són necessàris mases "potingues" de farmàcia. Escalfor al llit i beure abundant aigua, i si pots, fes unes bones dormides. Jo no m'invento pas aquest remei Clàudia, és més vell que l'anar a peu!
una abraçada
Encarnació"
una abraçada
Encarnació"
dimecres, 26 de setembre del 2007
Encarnació, escriu al bloc...
“ Trobada amb la Clàudia i la seva avia. Es curiós ens coneixíem del consultori del Dr. Selga on jo treballava i ella venia amb els seus fills. La recordo amb afecte.
Que en puc dir avui de la Clàudia? És una noia intel·ligent, estudiosa, alegre i educada. Parla contenta dels seus estudis batxillerat a l’Institut, música i ballet. Amb tot un conjunt de fotografies m’ha presentat la seva família. Hi ha trobat una bona convivència. Ens ha passat el temps depressa. Fins dimarts Clàudia.”
“ Trobada amb la Clàudia i la seva avia. Es curiós ens coneixíem del consultori del Dr. Selga on jo treballava i ella venia amb els seus fills. La recordo amb afecte.
Que en puc dir avui de la Clàudia? És una noia intel·ligent, estudiosa, alegre i educada. Parla contenta dels seus estudis batxillerat a l’Institut, música i ballet. Amb tot un conjunt de fotografies m’ha presentat la seva família. Hi ha trobat una bona convivència. Ens ha passat el temps depressa. Fins dimarts Clàudia.”
dimarts, 25 de setembre del 2007
25.09.07!
Bueno, primer dia de trobada amb l'Encarnació!
Ha estat diferent, ja que com vaig dir la meva àvia m'ha acompanyat ja que li feia molta gràcia veure-la. Encara que només s'hi ha estat uns vint minuts, jo no he fet gaire. Han estat parlant de les seves coses, les seves memòries, de com es van conèixer, que havia sigut de les seves vides, com era Manresa abans... i finalment ha sortit el meu tema! no falla, la meva àvia havia d'explicar les típiques anècdotes de quan era petita... tampoc em puc queixar, és lo típic ja.
Després quan ha marxat ja he començat a parlar-hi jo més amb l'Encarnació, encara que avui hem parlat més de mi que d'ella. Li he portat unes quantes fotografies de quan era petita, de la meva familia, etc. Crec que per la seva reacció li ha fet gràcia veure-les i li han agradat.
Com ja vaig dir de l'Encarnació crec que n'apendré molt d'ella, ja que encara que avui hagi sigut un dia bastant "light" ja m'ha donat alguns consells.
M'ha demostrat ser una persona molt receptiva, que es preocupa moltíssim per la gent, molt simple, amb les idees molt clares, i plena de experiència.
Finalment m'ha ensenyat una carpeta que té ella amb retalls de diaris i alguns escrits que li agraden. Copio aquest aquí ja que me l'ha deixat perquè el fotocopiés i m'ha encantat:
L'AMIC ARRIBA QUAN TOTS HAN MARXAT
El meu amic no ha tornat del camp de batalla
demano permís per anar a buscar-lo,
va dir un soldat al seu oficial.
Permís denegat, va respondre l'oficial.
No vull que vostè arrisqui la seva vida
per un home que segur que és mort,
i el perill d'anar-hi és gravíssim.
El soldat, fent cas omís de la prohibició,
va sortir cap al camp de batalla...
i va tornar una hora més tard, mortalment ferit,
transportant el cadàver del seu amic.
L'oficial estava furiós: Ja et vaig dir que havia mort.
Ara digui'm: valia la pena anar fins allà
per portar un cadàver, i tornar mortalment ferit?
El soldat moribund, respongué:
És clar que si senyor. Quan l'he trobat
encara estava viu i em pogué dir:
ESTAVA SEGUR QUE VINDRIES.
diumenge, 23 de setembre del 2007
1er diaA!
Bonesss!
ho sento pel retard a escriure, crec que soc la única que encara no ho ha fet...
L'altre dia a classe no em va donar temps, això de les noves tecnologies no ho domino gaire i ja em va costar fer només el perfil!
Doncs parlem del primer dia! Una mica esperat i alhora inquiet, amb molts nervis per veure com reaccionaria la gent gran davant nostre, si sabríem que dir-li's... pensava que els 30 minuts que hauríem d'estar parlant ( 3 per cada avi) se'm farien llargs.
Però va ser diferent de com creia.Alguns d'ells es van obrir més que d'altres, com d'altres demanaven més per mi que no pas parlar d'ells, o al revés. Amb alguns se'm va fer molt més fàcil parlar-hi ja que mostraven més confiança, i al parlar amb l'Encarnació em vaig sentir molt bé, em va agradar la seva forma de ser, i les paraules que em va dir, em van fer sentir curiositat per conèixer-la.
Em feia cosa demanar-li si em voldria canviar la targeta, potser volia que li toqués una altre jove.Però la Gemma em va ajudar a demanar-li.I sí, ella va estar encantada.I ja em va demanar coses i les dues tenim ganes de començar!
I la coincidència va ser que desprès de venir de la residència em vaig trobar ala meva àvia, i va veure que duia la targeta am el nom de Encarnació Camps i es veu que la coneix, i dimarts em vol acompanyar a la residència, que li fa molta gràcia veure-la.
I encara més casualitat, quan la meva àvia em va dir que justament aquell mes, a la revista "el pou de la gallina", van publicar la seva biografia, de la Encarnació.
Quan sàpiga fer anar l'escaner ja la posaré a aquí, ja he dit que això de les tecnologies no és lo meu...
Doncs res, que tinc ganes de que sigui dimarts per tenir la primera xerrada amb l'Encarnació, i tinc moltíssimes ganes de conèixer-la, i crec que podré aprendre moltíssim d'ella! I a veure com va la trobada amb les dues iaies :)
ho sento pel retard a escriure, crec que soc la única que encara no ho ha fet...
L'altre dia a classe no em va donar temps, això de les noves tecnologies no ho domino gaire i ja em va costar fer només el perfil!
Doncs parlem del primer dia! Una mica esperat i alhora inquiet, amb molts nervis per veure com reaccionaria la gent gran davant nostre, si sabríem que dir-li's... pensava que els 30 minuts que hauríem d'estar parlant ( 3 per cada avi) se'm farien llargs.
Però va ser diferent de com creia.Alguns d'ells es van obrir més que d'altres, com d'altres demanaven més per mi que no pas parlar d'ells, o al revés. Amb alguns se'm va fer molt més fàcil parlar-hi ja que mostraven més confiança, i al parlar amb l'Encarnació em vaig sentir molt bé, em va agradar la seva forma de ser, i les paraules que em va dir, em van fer sentir curiositat per conèixer-la.
Em feia cosa demanar-li si em voldria canviar la targeta, potser volia que li toqués una altre jove.Però la Gemma em va ajudar a demanar-li.I sí, ella va estar encantada.I ja em va demanar coses i les dues tenim ganes de començar!
I la coincidència va ser que desprès de venir de la residència em vaig trobar ala meva àvia, i va veure que duia la targeta am el nom de Encarnació Camps i es veu que la coneix, i dimarts em vol acompanyar a la residència, que li fa molta gràcia veure-la.
I encara més casualitat, quan la meva àvia em va dir que justament aquell mes, a la revista "el pou de la gallina", van publicar la seva biografia, de la Encarnació.
Quan sàpiga fer anar l'escaner ja la posaré a aquí, ja he dit que això de les tecnologies no és lo meu...
Doncs res, que tinc ganes de que sigui dimarts per tenir la primera xerrada amb l'Encarnació, i tinc moltíssimes ganes de conèixer-la, i crec que podré aprendre moltíssim d'ella! I a veure com va la trobada amb les dues iaies :)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
